ID Project – A través del Mirall, de Jordi Bernadó - La Roca Village

Un viatge introspectiu on la fotografia desperta els sentits i la consciència.

Tots som herois

A l’era del selfie, l’autèntic challenge és fotografiar-se d’esquenes. Què diu el teu retrat sobre tu? Atreveix-te a compartir-lo i forma part d’una conversació que va més enllà dels carrers del Village. Només has de seguir aquests passos:

Fes-te una foto davant de la teva fotografia preferida de Jordi Bernadó.

Comparteix aquest moment a Instagram i etiqueta a @LaRocaVillage.

Reed Brody

Nova York, Estats Units
Advocat
Nova York, Estats Units. 1953

«Si mates algú, vas a la presó. Si mates 40 persones, et tanquen en un psiquiàtric. Si mates 40.000 persones, t’exilies còmodament en un altre país amb un bon compte corrent. Això és el que volem canviar.» Justícia, ni més ni menys; això és el que demana i pel que lluita l’advocat estatunidenc Reed Brody, a qui anomenen —tot i que a ell no li acabi de convèncer aquest títol— «caçador de dictadors». Algunes de les seves victòries més icòniques són Augusto Pinochet, Jean-Claude Duvalier o Hissène Habré. Reed Brody va triar fer-se el retrat a la porteria dels apartaments de Brooklyn on havia viscut durant la seva infància; uns apartaments als quals no havia tornat fins al dia del retrat. A més de «caçador de dictadors», a Brody també és reconegut per ser l’home de la bufanda vermella. Tant se val en quina situació es trobi que —fixeu-vos-hi— sempre la porta al coll. En aquest retrat també; només és qüestió de mirar detingudament, acostar-s’hi una mica més i —com passa amb la majoria de les coses de la vida— de sobte apareix.

Nada Al-Ahdal

Amman, Jordània
Activista pels drets humans i ambaixadora del programa DO GOOD de La Roca Village
Zabid, Yemen. 2003

Cada dos segons una nena contreu matrimoni de manera forçada. Cada any, s’estima que 12 milions de nenes arreu del món —o cosa que és el mateix, 34.500 al dia— es casen sense haver fet els divuit anys. Els pares de Nada Al-Ahdal, iemenita nascuda el 2003, van intentar casar-la quan va fer onze anys amb un familiar que vivia a l’estranger. Per denunciar el que va estar a punt de passar, va publicar un vídeo a YouTube de dos minuts i mig que es va fer viral i que va ser l’inici de la lluita d’aquesta dona que, des del dolor de la seva pròpia experiència, intenta convèncer el món que el matrimoni infantil no és un problema familiar, sinó global. En l’actualitat, des de Londres —on viu—, lluita, emparada en l’exemple de la seva pròpia vida, per salvar milers de nenes iemenites d’un destí que les aboca al matrimoni precoç i per retornar-los la infància, els somnis. En definitiva: perquè ningú no els robi el futur. Nada Al-Ahdal, vestida de núvia en representació de la infància perduda, va tirar fer-se el retrat a Amman, Jordània, ciutat que la va acollir després d’haver de fugir del Iemen.

Jimmy Wales

London Library, Londres, Regne Unit
Cofundador de Wikipedia

Huntsville, Estats Units. 1966

Ningú no sap què és —quin estrany artefacte, construcció o cúmul de sabers— una biblioteca. Tampoc on s’amaga el saber, ni s’ha pogut constatar si, com afirmava Jorge Luís Borges, «La biblioteca és una esfera el centre just de la qual és qualsevol hexàgon, la circumferència de la qual és inaccessible». On es troba aquest centre just? Potser hi ha un buit al centre de tot allò que és important, i alguns, potser fins i tot d’una manera una mica precoç, dediquen la vida a completar-ho. És el cas de Jimmy Wales, que amb només tres anys va rebre un regal que li marcaria la vida: una enciclopèdia. Després de llegir-la i analitzar-la, comprengué, enutjat, que no hi era tot: hi faltaven dades. Es trobà, per tant, amb el buit a una edat precoç, el que el conduí a idear un sistema rudimentari per anar completant l’absència: tractava de buscar informació en altres llocs i l’anava afegint a l’enciclopèdia mitjançant notes adhesives que esmenaven els errors. No tenim manera d’esbrinar si el que volia aquell nen amb un passatemps estrany era el mateix que el que somniava d’adult: un món on la gent tingués accés gratuït a la suma de tots dels coneixements possibles.

Stephen Hawking

Centre for Mathematical Sciences, Cambridge, Regne Unit
Científic
Oxford, Regne Unit. 1942-2018

Quan als vint-i-un anys va ser diagnosticat d’esclerosi lateral amiotròfica (ELA), Stephen Hawking va afirmar que «La raça humana és tan insignificant en comparació amb l’Univers que estar discapacitat no té gaire importància còsmica». Els metges li van donar un any o dos de vida, com a màxim, i en va viure cinquanta-cinc anys més en una pròrroga —també còsmica— que el va convertir en astrofísic, cosmòleg, divulgador científic, icona de la cultura popular i en un dels científics contemporanis més reconeguts. Va triar fer-se retratar al Centre for Mathematical Sciences de Cambridge. Va ser la seva última fotografia en vida. A la foto, però, tot bon observador s’adona d’una altra cosa. Poc abans de disparar la càmera, el cel encapotat es va obrir i va aparèixer, al marge esquerre de la fotografia, la Lluna. De manera que podríem dir que és un retrat de Stephen Hawking mirant la lluna.

Chimamanda Ngozi Adichie

Freedom Park, Lagos, Nigèria

Escriptora
Enugu, Nigeria. 1977

Els ponts són sempre una metàfora i una possibilitat. Possibilitat de trànsit, metàfora universal de l’avinença. Són tants els ponts que creuen la ciutat de Lagos, Nigèria, que és molt habitual sentir una expressió que diu «I no come to Lagos to count bridge», que es podria traduir per «no he vingut a Lagos per comptar ponts». Tot aquell qui viatja a Lagos ho fa amb la vocació ferma de prosperar i, per tant, no pot malgastar ni un segon comptant ponts. Dèiem que els ponts són sempre una metàfora i una possibilitat, com ho és la literatura, i en aquest aspecte l’obra de l’escriptora i activista Chimamanda Ngozi Adichie funciona com aquesta porta que porta a l’avinença. L’autora nigeriana va escollir retratar-se al Freedom Park de Lagos, la ciutat on viu. Abans aquest parc era una antiga presó, Her Majesty’s Broad Street Prison. Ara és el record viu de què no pot tornar a ser.

Gretchen Cara Daily

Sabalito, Costa Rica
Biòloga
Washington D.C., Estats Units. 1964

Gretchen Cara Daily va triar fer-se retratar davant de l’arbre de La Ceiba, a Sabalito, Costa Rica, país al qual està estretament vinculada. Els habitants del poble de Sabalito diuen que aquest arbre simbolitza tot allò que la natura brinda a la humanitat, que és un portal que mira cap al passat i que l’enllaça amb el present i el futur. Malgrat que és cert que ens trobem davant d’una emergència climàtica total, l’actitud d’aquesta ecòloga visionària s’arrela en un optimisme que rebutja de ple l’alarmisme: ja no és hora de lamentar-se; ara és el moment de passar a l’acció. El futur de tota forma de vida coneguda depèn de la humanitat més que d’una altra força. Fins que no ens visiti un altre asteroide —esperem que trigui— som les persones, nosaltres i les nostres decisions, les que determinaran el futur del planeta. Potser un arbre, aquest arbre, qualsevol arbre, pot despertar-nos la més profunda comprensió de fins a quin punt depenem íntimament de la natura.

Pedro Opeka

Akamasoa, Antananarivo, Madagascar
Missioner
San Martín, Argentina. 1948

En un dels relats del llibre Manual per a dones de fer feines, l’escriptora Lucia Berlin aconsegueix que un personatge digui: «Ell era com l’abocador de Berkeley» i que aquesta frase ens transmeti que un abocador pot ser una cosa bona, lluminosa, tot i que això contravingui la major part d’idees que tenim dels abocadors. El missioner argentí Pedro Opeka, el protagonista d’aquest retrat, no conegué, fins on sabem, Lucia Berlin, però quan arribà a Antananarivo, capital de Madagascar, es quedà mut en veure milers de persones que vivien en aquest abocador. Va saber intuir les formes, extreure-les del buit, i d’aquí va néixer, de la runa, una ciutat anomenada Akamasoa, que en malgaix, la llengua de Madagascar, significa «bon amic». Trenta anys més tard, Opeka va convertir un lloc d’exclusió, patiment i mort en un lloc on hi ha esperança, on els infants han recuperat la dignitat. És per això que el seu lloc al món comença aquí, a Akamasoa.

Rosario Quispe

Salinas Grandes, Jujuy, Argentina
Líder d’una comunitat indígena
Jujuy, Argentina. 1968

En els somnis comencen les responsabilitats. Això cantava Lou Reed i ho va explicar Delmore Schwartz en el relat homònim. Moltes de les realitats comencen aquí, en els somnis. I el de Rosario Quispe era el somni de molts de nosaltres: «Somniàvem amb un futur millor», diu. El 1995, al poble d’Abra Pampa, a Jujuy, fundà l’Associació Warmi Sayajsunqo —que en quítxua significa «dona perseverant»— per defensar les comunitats de la zona i intentar que no haguessin de marxar fora per subsistir. Avui, Warmi Sayajsunqo i Rosario són els referents socials del canvi a Jujuy: organitzà un sistema de crèdits perquè les comunitats aïllades poguessin sobreviure sense haver d’emigrar forçadament a les ciutats i també fundà la primera universitat de la Puna. Gràcies a la seva feina, va estar nominada al Premi Nobel de la Pau el 2005. En definitiva, tenia un somni i ara camina sobre aquest somni. Rosario Quispe va escollir retratar-se en un lloc sense el qual no s’entendria ni ella ni la seva lluita. Per això és aquí, a Salinas Grandes, Jujuy, Argentina.

Col·lecció d'Art Banc Sabadell
Jordi Bernadó / Galeria Senda

Venda Privada: del 8 de maig a l'1 de juny

Uneix-te a membership per gaudir d’un -20% addicional sobre el preu del Village en les teves marques preferides.

Registra't