Flowers by Bornay: La natura com arquitectura
En Una porta a Barcelona, l’estudi barceloní Flowers by Bornay s’inspira en La Pedrera i la Casa Batlló per reinterpretar l’imaginari de Gaudí, pètal a pètal, a través del llenguatge de les flors.
Hi ha una pregunta que Flowers by Bornay fa anys que respon amb les mans: què passa quan la natura deixa de ser inspiració i es converteix en art? En l’univers d’aquest taller amb seu a Barcelona, les flors mai no són decoració. Són matèria primera, llenguatge, arquitectura.
“Ningú no inventa res, perquè tot està escrit a la natura”, va dir Antoni Gaudí. “L’originalitat consisteix en tornar a l’origen”. Com Gaudí, Joan Xapelli (Barcelona, 1976), de Flowers by Bornay, parteix del món orgànic per arribar a formes que trenquen amb allò establert. Textures que recorden escates. Estructures que evoquen l’interior d’un calamar, la geometria d’un corall, la pell irisada d’una criatura marina.
Fa anys que La Roca Village obre portes als creadors de Barcelona. El 2026, amb la ciutat reconeguda com a Capital Mundial de l’Arquitectura per la UNESCO, aquest compromís amb la creativitat local es converteix en obra. Per a Una porta a Barcelona, l’equip creatiu de Flowers by Bornay va prendre com a punt de partida les grans portes de ferro forjat de La Pedrera.
La seva proposta és una instal·lació artística que transforma l’imaginari de Gaudí en estructures de fusta de gran format que els artesans del taller cobreixen pètal a pètal, com les escates d’una criatura fantàstica. Una tècnica que remet directament a l’assemblatge de les teules ceràmiques del terrat de la Casa Batlló, ara reinterpretades amb flor artificial. Un trampantojo entre allò real i allò imaginat: la flor que sembla viva i que, tanmateix, pertany al territori de la fantasia.
“Els artesans som els que sobreviurem a la IA”, afirma Joan. El treball de Flowers by Bornay és, en essència, el d’un atelier d’alta costura. Cada pètal es trenca a mà. Cada peça es col·loca amb la mateixa precisió i la mateixa delicadesa amb què les plumassières de París broden amb plomes les creacions de les grans maisons de moda. No hi ha dreceres, no hi ha repetició mecànica. Hi ha hores al taller. Hi ha proves fallides. Hi ha el moment en què una combinació inesperada revela alguna cosa nova.
La paleta cromàtica beu directament dels vitralls de la Sagrada Família: dàlies d’un taronja volcànic, delphinium blau, lisianthus i hortènsies en tonalitats verdes. Cada espècie escollida no per la seva bellesa genèrica, sinó pel que permet crear: el pètal de dàlia, per la seva textura i mida, com la peça perfecta d’un mosaic que mai es repeteix exactament igual. “La mateixa dàlia”, assegura Joan, “té el seu propi trencadís.”
El resultat no és un tribut literal. És una metamorfosi. Una nova lectura d’una obra que crèiem conèixer, a través d’un material que Gaudí mai no va utilitzar i que, tanmateix, sembla que sempre hagués estat esperant allà.