El despertar del mite: Gala Dalí 

Musa, esposa i col·laboradora. Primer de Paul Éluard, més tard de Salvador Dalí. En el relat, Gala apareix sempre a l’ombra. L’eminència invisible darrere el geni extravagant. L’única dona en un cercle d’homes. Així ho reflecteix Max Ernst a Au Rendez-vous des amis (1922), retrat col·lectiu del grup surrealista. Eternament relegada a clixé pel discurs misogin d’una societat que sembla reticent a reconèixer la seva influència. Ella existeix tan sols a la tela i al paper, en els versos de Paul Éluard, en l’obra de Salvador Dalí, rere l’objectiu de Man Ray, Brassaï, Cecil Beaton, Horst P. Horst… Una identitat construïda a través d’altres. Exigència o elecció? Jou o disfressa? 

Foto preparatòria per a l’obra Galarina, c. 1943
Drets d’imatge de Gala i Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2024

La llegenda no escrita parla d’una figura indòmita, elusiva, enigmàtica. Una superdona daliniana que provoca fascinació i aversió a parts iguals, sense distinció de gèneres. Perquè tant incomodava homes com ara André Breton o Luis Buñuel, com disgustava dones com Peggy Guggenheim. «Massa artificial per ser agradable», deia la mecenes.

Quan fa 130 anys del seu naixement (el 1894 a Kazan, Rússia), i 60 anys després que ella mateixa, en una de les poques entrevistes que concedeix als mitjans, anunciés la seva voluntat de silenciar-se, ha arribat el moment de redescobrir el mite, en un relat inèdit teixit a través de la moda. Una exposició concebuda en tres temporades que aplega peces clau de la seva col·lecció personal, en la qual els dissenys d’alta costura de Christian Dior o Elsa Schiaparelli conviuen amb creacions de Givenchy o Oleg Cassini, però també amb peces sense etiqueta que ens recorden que la seva imatge va més enllà de la marca: és el reflex de la societat i la cultura del seu moment, i també d’una personalitat única que per damunt de tot va restar sempre fidel a si mateixa.  

Salvador Dalí i Gala, 1944
Drets d’imatge de Gala i Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2024

Gala 'avant la lettre' 

A començaments del segle XX, Gala Éluard interpreta més bé que ningú la configuració de la dona moderna, sense floritures narcisistes. Gala –el veritable nom de la qual era Elena Ivanovna Diakonova– no era vanitosa. Ben al contrari. Entenia la moda com una forma d’expressió i autodescobriment al marge de les convencions. Camuflatge i transvestisme, lliure de cotilles (estètiques o socials). Ella era la femme dandi del París de les avantguardes. La seva curiositat salvatge subvertia les tendències a favor d’una androgínia que, tal com proposava Gabrielle Chanel, feia seus certs codis (i patrons) masculins per definir una nova feminitat.

El 1916 Gala havia travessat una Europa en guerra per unir-se a Éluard (l’havia conegut el 1912 al sanatori de Clavadel, a Suïssa, durant una llarga convalescència). A la capital francesa, alterna amb aristòcrates i intel·lectuals. Amb ells comparteix l’ideal heroic de la llibertat de l’artista i del poeta. I en aquesta recerca de la identitat a través de la imatge, Gala participa en la subversió de papers i la desconstrucció conscient dels estereotips femenins (i de l’opressiva retòrica maternal). 

Gala i Salvador Dalí, c. 1933
Drets d’imatge de Gala i Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2024

Dues frases de Breton escrites el 1922 instaven a rebel·lar-se contra la rutina: «Lâchez tout. Partez sur les routes» (Trenqueu amb tot. Sortiu a córrer món). Per què hauria de sorprendre que el 1929 Gala abandonés París per un poble de pescadors i Éluard per Dalí? La sofisticació moderna per un paisatge agrest. Aquell estiu, després de la presentació d’Un Chien andalou (1929) a París, convidats per Dalí, els Éluard –acompanyats de la seva filla Cécile– es van trobar a Cadaqués amb Magritte i el galerista Camille Goemans, les seves respectives parelles, i Buñuel. Banyada pel sol de l’Empordà, Gala escull disfressar-se de musa. La dona polièdrica –de cabells recollits curosament amb agulles, amb predilecció per les lligadures, els pantalons palazzo i els vestits jaqueta d’exquisida confecció– es desprèn de la vida anterior (o segona pell) per mostrar l’esquena nua. Dalí troba en aquella visió el seu mirall –potser miratge– i Gala es fa tela. Idil·li i deliri creatiu. Madonna, Galatea i Gradiva. Objecte de desig i fetitxe. Tants vegades eternitzada.  

Gala i Salvador Dalí a l’Hotel du Portugal de Vernet-les-Bains, 1931
Drets d’imatge de Gala i Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2024

Creació i mascarada 

«Vestir és essencial per triomfar. En la meva vida són rares les ocasions en què m’he envilanit vestint-me de paisà. Sempre vaig d’uniforme de Dalí», confessaria l’artista.3 Junts formen un tot: projecte de vida i obra (Dalí va signar moltes de les seves obres amb el nom de tots dos). I Gala es reinventava cada dia, disposada a adoptar tants papers com calgués: musa, performer, artista, agent… Sabia prou com atreure galeristes. Eminentment pràctica, deixava de banda, sense pudor, la sobrietat de Chanel per l’excés excèntric d’Elsa Schiaparelli per fer gala i publicitat de la col·laboració del pintor amb la couturier italiana. Una unió que donà dissenys onírics cèlebres com ara el vestit Llagosta (1937) o el Barret-sabata (1937-1938), que Gala llueix en una fotografia d’André Caillet datada el 1938. 

Gala i Salvador Dalí a Del Monte Lodge, California, 1947
Drets d’imatge de Gala i Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2024

Cap pas era en va. Tal com recollia l’article «Packing the Cabin Trunk» (publicat a Vogue el 1903), en l’era dels transatlàntics, embarcar i desembarcar eren moments memorables que exigien un codi d’estil carregat de simbolisme. Gala i Dalí sabien com convertir la passarel·la d’aquells colossos del mar en una posada en escena de màrqueting que assegurés grans titulars. Aquell primer viatge a Nova York, el novembre de 1934, va marcar l’inici de la conquesta d’Amèrica. Durant 40 anys, cada hivern l’habitació 1610 de l’hotel St. Regis va ser la seva llar… i aparador. Més enllà de museus, la seva vida mutava en happenings, performances i publicitat. Hitchcock i Disney. Cultura de masses i fortuna. Una estratègia que Gala adaptà a la seva imatge mediàtica (o alter ego públic), amb dissenys d’Arthur Falkenstein (etiqueta nord-americana favorita del cercle artístic), Oleg Cassini (artífex del look de Jackie Kennedy) o Howard Greer (dissenyador de l’època daurada de Hollywood, que va firmar el vestit de núvia d’una joveníssima Gloria Vanderbilt). 

Gala treballant en el pavelló Somni de Venus, 1939
Eric Schaal © Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2024
Drets d’imatge de Gala i Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2024

Silenci i nostàlgia al Castell de Púbol 

El 1969, Dalí regalà a la seva musa el Castell de Púbol. La fortificació dels segles XIV-XV (avui oberta al públic com a museu) es va convertir en el retrat mític i poètic de Gala. Cavall de batalla i representació d’un univers propi, singular, escenogràfic i íntim, «on ella regna com a sobirana absoluta», en paraules del pintor. 4 Ningú, ni tan sols Dalí, podia visitar-la si no era amb una invitació escrita a mà per ella. En els últims anys de vida, Gala va cisellar cada racó del castell a imatge i semblança seva, construint-hi un patchwork de la seva identitat. Feu i testimoni mut de records distorsionats i meravelles dosificades, però també de la seva passió per la literatura, per la bellesa rara i l’exotisme. Fil d’or que encara avui lliga teixits i històries exquisides, com aquella portada daurada de Vogue París (edició especial del Nadal de 1971) que Salvador Dalí va dedicar a la seva estimada musa, esposa i col·laboradora. Eterna puntada invisible. 

Gala i Salvador Dalí a Portlligat en el rodatge de la pel·lícula Autoportrait mou de Salvador Dalí, 1966
Drets d’imatge de Gala i Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2024

Crèdits imatge principal: Gala, 1935-1937
Drets d’imatge de Gala i Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2024.